al contingut a la navegació Informació de contacte

Història

Per Al-Bayan, crònica de l'historiador Ibn 'Idārīm, se sap que el 1003 es lliurà la famosa batalla d'Albesa, en la qual fou fet presoner el comte Ermengol I el de Córdova i morí el bisbe d'Elna, Berenguer. Pels historiadors cristians segons Zurita, aquesta expedició contra els sarraïns (on també participava el comte Ramon Borrell de Barcelona) permeté al comte barceloní d'obtenir el vassallatge de moltes ciutats musulmanes, en canvi, segons Santiago Sobrequés, no tingué gaire transcendència, ja que la força o castell d'Albesa continuà en poder dels musulmans de Lleida, ara els tugíbides, posteriorment els Banū Hūd i després els almoràvits. El 1098, Ermengol V i Guerau Ponç de Cabrera acordaren de repartir-se els castells de Balaguer, Gerb i Albesa tot just aquests fossin conquerits. Fins el 1092 els Banū Hūd de Saragossa i Lleida pagaven paries al comte Ermengol IV pels castells de Llorenç, Castelló de Farfanya i Albesa. En virtut dels pactes del 1120 entre l'alcaid Avifelel de Lleida i Ramon Berenguer III de Barcelona, aquell, que es comprometia a ajudar el comte contra els sarraïns de Tortosa, donava en penyora el castell d'Albesa. En rebre Ramon Berenguer III la fortalesa albesana, la donà al comte Ermengol VI d'Urgell (1122), el qual, aquell mateix any, féu donació de la dècima d'Albesa a l'Església de Solsona. Sembla que la vila d'Albesa, arran de la batalla de Corbins, caigué de nou en mans dels almoràvits (1126) i fou recobrada posteriorment en acció conjunta per Ramon Berenguer IV i Ermengol VI (1145). El 1149, abans de la conquesta de Lleida, el mateix comte urgellès concedí als templers una peixera prop d'Albesa i una sèquia per a regar les terres de Corbins.

 Scan10045 (Mediano).jpg

El 1157 es ventilà un plet entre Ermengol d'Urgell i Guerau de Cabrera sobre la dominicatura del castell d'Albesa. El 1163 fou atorgada a la vila una carta de poblament. En la lluita de Jaume I contra Ponç de Cabrera, que es titulava comte d'Urgell, el castell d'Albesa fou un dels que recuperà el sobirà, el qual el cedí en feu al Cabrera (1236). El 1255 els castells d'Albesa i de Menàrguens eren tinguts per Galceran de Pinós, feudatari dels comtes d'Urgell. Jaume I els ocupà a la mort de Cecília de Foix, muller del difunt comte Àlvar. La corona en detenia la senyoria superior, ja que el 1278 Ermengol X d'Urgell prestà jurament de fidelitat al rei Pere el Gran pels castells d'Albesa i Menàrguens. Teresa d'Entença, que heretà el comtat d'Urgell, en esposar-se amb l'infant Alfons rebé de Jaume II el castell d'Albesa. Aleshores, el domini directe del castell el posseïa Galceran de Pinós. El 1337 el dit domini era posseït per Pere Galceran (II) de Pinós, el qual, aquell any, nomenà P. de Montfalcó procurador seu per a l'administració de les rendes del castell d'Albesa, la senyoria superior del qual pertanyia als comtes d'Urgell.

L'any 1365, segons el fogatjament fet, Albesa tenia 97 focs.

En la lluita entre Jaume II d'Urgell i Ferran el d'Antequera, la vila d'Albesa es mantingué fidel al Dissortat; del castell d'Albesa partí l'expedició de Jaume II vers la ciutat de Lleida. El Trastàmara finalment reté el dit castell i sembla que el demolí. El 1415 el donà, amb la vila d'Albesa, al seu fidel Diego Fernández de Vadiello. El 1440 consta, com a senyora d'Albesa, la comtessa de Pallars.

Scan10075 (Mediano).jpg

L'any 1598 hi havia a Albesa 48 famílies, la vila es regia per un consell de prohoms i paer, i feia 6 lliures de pensió a l'Estudi General de Lleida. Durant la revolta del comte d'Urgell contra Ferran d'Antequera es mantingué fidel a Jaume II d'Urgell i el seu castell fou destruït.

Al segle XVIII (a la primeria), l'arrendament de les herbes d'Albesa corresponia al capítol de Lleida; aleshores, la senyoria del lloc pertanyia al comte de Fuenclara, senyoria que detingué aquest fins el 1835. El 1808 Albesa alçà el sometent contra els francesos i el 1836 els carlins es posaren un cert temps a resguard a les ruïnes del castell.

 Als inicis de la dècada de 1920, el municipi arribà a la xifra de població més alta de la seua història. Tanmateix, la Guerra Civil espanyola féu minvar notablement la població, a més de derruir el campanar d'espadanya de l'església de Santa Maria. L'economia, aleshores basada en l'agricultura de subsistència, va anar cedint terreny a una discreta economia de mercat, sostinguda per les plantacions d'arbres fruiters a l'horta i de cereals a la zona del secà.

Scan10163 (Mediano).jpg

 En els darrers anys, la vila ha sofert uns canvis substancials en la seva forma de vida i en la demografia. L'arribada de l’aigua del canal Algerri-Balaguer a l'any 2001 permeté posar en reg unes 2.200 ha de conreu situades a la zona septentrional del terme. Aquest fet va permetre que la pràctica totalitat del terme fos de regadiu atès que permetre regar tota la zona del terme que no era regada per la històrica segla d’origen àrab. Aquesta circumstància ha facilitat l'obertura de noves perspectives en el sector primari local i ha permès que molts joves s’incorporessin a la pagesia frenant el progressiu envelliment de la població i generant un increment dels cens local. Aquest increment s’ha vist afavorit, també en part, per l'arribada d'immigració internacional.

 Scan10164 (Pequeño).jpg